Inicio | Escritorio | Perfil |

dimecres 20 de gener de 2010

El noi del parc.



Diari de Marta


20 d'abril de 2006. Santiago de Compostela.


"He passat en els darrers mesos situacions visibles i invisibles que dubtosament serien enteses si no fos perque a vegades m'allibero d'elles fent servir les metàfores o el discurs en la meva necessitat de conéixer per aprendre o deslliurar-me de paraules llegides. Ahir mateix, parlant amb un familiar per teléfon, m'adonava que no es fàcil donar a entendre la meva part de veritat en tot el que ha succeït. Deu ser que jo demano a la vida l'elecció del pensament i que soc força incrèdula amb el pensament de l'ambient. Encara no he trobat aquell pensament de grup que em faci sentir un lligam de pertenencia a un pensament colectiu. Per això, mai no en parlo del que va passar aquella nit. Els fets,e s nodreixen d'altre manera en mi. Res del que diuen em satisfà del tot. Pero tot té una part que es part del meu pensament. No en parlo , d'això. No tinc res definit per dir noms o situacions a l'historia per mantindre una conversa. En realitat, m'agraden poc les converses que imiten les paraules d'un altre per no ser valents amb les pròpies. Tal vegada, segurament, veure o intuir les reals i escoltar les imitacions, em fereix. 






Recordo els moments anteriors com resultants a pensaments ja coneguts. Un cop preparada el punt d'actuació de pensament va ser ràpid i sense errors. Una solució rapida per a un mecanisme de pensament que no es meu pero conec a la perfecció per fondre salut física i emocional en un estat equilibrat per donar la certesa que res es podria malmetre. 


Vaig entendre en aquell moment que no estava equivocada. Que per molt que la raó s'hagués barallat amb mi durant molts anys, la vida era molt mes forta que tot això. Ni paraules escrites, ni espiritualitats mal enteses, ni psicologies ben encertades, ni contes de fades... Res, res era exacte en el mon que es succeeix.


Puc dir, l'historia està mal escrita i mal llegida. I em creuran. Puc dir, tal dia estarem junts. I no em creuran. Per això mateix el lligam es inexacte. Jo soc la primera en pensar-ho. Perque crec, que la vida es pot millorar. I que el pensament s'adicciona amb altres pensaments i sensibilitats que encara no donem valor. Pot semblar incoherent o massa irreal. Pero tot el que succeeix te una arrel de veritat per millorar que no som capaços d'entendre. Segurament, no ho hem de fer.La nostra vida, es massa curta. No som tan importants ara."

dijous 14 de gener de 2010

Un minut teu.




Hi han minuts que no tinc cor
i les paraules perden les esperances.
Penso en tu i torno a sentir-lo,
Tan jove i tan distreta soc?

Hi han minuts que trenco l'encant
i canvio l'or de l'anima per espases.
Penso en tu , recordo i puc somriure.
Tant sap qui... no sap qui soc?

Hi han minuts que reconec
que les vides mes glorioses son invisibles.
Penso en tu i em sento feliç.
I saps tu que jo soc un minut teu?

Un minut que pot renéixer per un sentit
caigut del cel amb formes inexactes,
com núvols perduts en l'aire,
tan bells, tan savis i tan tranquils,
com el minut que vares ser amb mi.


I per sempre, dins aquestes paraules,
s'assoleix aprendre allò que em dius,
tot i que el minut mai em digui res
i jo mai escolti al minut.



A Ricard

dimarts 12 de gener de 2010

Primera espera





Fils de vidre ens uniren fa uns mesos,

corregibles per a resoldre les seves puntes

i no fer-nos sagnar, tal com succeí

en les nostres antigues vides del cor.

Possiblement, si t'explico tot allò que faig,

no valdria la pena amagar en  el silenci,

aquelles nits de sal i ritual per no caure,

en el verí de la mentida o el joc del mal.


La complexa coherència dels fets,

ja es compleix activada per la alegria.

Podem assolir el principi, amb estels guarits

del que tenim amb la suma de somriures .

Em fet espera, per perdre o per entendre,

felicitat que ara  ens sabem merèixer.

dimarts 29 de desembre de 2009

El vent es fluix ( o perdurable)



Duke Ellington Esquire Swank


Mon,febrer de 2009.




El vent es fluix ( o perdurable)


En el simulacre de desig,
el sortilegi de l'observador,
de la carretera i la pluja

recorden els meus sentits
 i les cadenes de la nit,
que foragiten l'adormida ombra
de la dona que es mostra nua
als meus ulls entelats d'esperit.
No siguis desig del moment,
que no em veus ombra
el dia sempre acaba en soledat
per ressorgir de la terra.
No puc seguir el somriure,
en antigues animes absortes
al perfil del sentit originari,
de les passions descobertes
en teixits de crema o esperança
perdudes en un espai imperfecte.
El vent es fluix si s'acosta la teva veu
les parets son amples en veure't caure
en barques de rodes d'un sisè mar
que navega per la teva nuesa .
Les meves mans son la darrera paraula,
les mans solitàries del primer mot,
de veure't caure  a la cambra
i deixar que el vent sigui com soc jo.
No serem la part precipitada
de la sorollosa rialla
d'aigua colpejada
per murmuris d'ancores.

No siguis desig del moment,
que no em veus ombra,
el dia sempre acaba en soledat
per ressorgir de la terra..
En el silenci de la nit
tornaran a ressorgir les paraules
per dir, per callar que som,
fragments d'antigues recerques.


diumenge 27 de desembre de 2009

La reaparició de la paraula.


Cultivem la reaparició de la paraula com si fóssim coneixedors de l'antiga corrent del pensament. Juguem amb el que sentim i el seu procés per arribar a entendre tot allò que ens commou. Obrim els ulls i res es igual al rostre que ens serveix el somni o l'explicació sobtada d'una nit de vidre. Una dolça nit d'estiu de vidre formalitzada en paraules traduides d'un diccionari genetic que ens protegeix, de tota aquella escenificació que fa néixer , tot sistema de prediccio.
L'home i la dona son experiments de la natura per expressar el plaer que surt del no res. Representen el seu saber i a la vegada, el seu dubte. L'home i la dona son la porció més dòcil del mon. Però a la vegada, les seves delicades forces son la seva anima mes poderosa. Una dolça nit d'estiu en una explicació sobtada.Una dolça nit de vidre en la reaparició d'una paraula.
L'afecte maternal , la dolça mà de l'anima respirant el seu consol en arribar al mar on cauen les ciutats de vidre o potser la pròpia atracció a la curiositat de l'home per establir com a real el seu principi de vida, es l'imperfecte recurs del camí per retrobar la voluntat de saber-se viu en un banc que captiva tot poder.
Varem seure un sol instant. No vaig fixar-me si em somreies. Tal vegada, es la darrera vegada que vinc amb tú a seure al meu  banc per llegir allò que no comprenc.
Millor no saber res.Potser per això, mor el poeta. Per no fer-me saber res.




dilluns 21 de desembre de 2009

No pateixes per mi, si avui no vinc.







L'home va mirar al seu davant com un nen que parla amb un amic invisible quan creu que ningú l'observa , obrint els ulls al limit de l'honestedat i va baixar el cap, com si de la resposta obtinguda s'obris una ferida d'estupecfació que no era capaç d'entendre. I em va mirar, sense dir res.I no calia.La vida obtindria les paraules a través del dolor. I la solitud.La veritable por de la l'honestedat es sentir com quelcom viurà la solitud i no poder fer ni dir res per evitar-ho.Mai ningú podria creure la seva veritat. I discutir-la li sembla fer-la mes forta.












Silenci absolut de les animes certes.
Assoleixen el cor en un instant.
I no calen mes misterioses carències
Per fugir al costat de qui no existeix
Sense perdurar res.

Silenci absolut davant el mal.

Lluitaré, aquí o davant les ones.
No repetirem l'historia.
No pateixis.

Jo vaig néixer forta.
Davant els somriures interiors,
tinc la fermesa de l'esperança.

Moriré sola,
amb un bonic somriure.

No pateixis per mi.
Tot i que marxi sense dir,
(el que els meus ulls no et diuen avui)
per no ferir la teva veritat
o el rastre de la pell perduda.



No pateixis,
moriré sola,
amb un bonic somriure
fet de rialles de vida.


No pateixis,
parlarem dels astres
 (de tot allò que no sabem)
demà.

dissabte 12 de desembre de 2009

Em sé en deute amb la nit







Conec i estimo el tracte,
de l'arbre i la pluja,
que del terra al cel fa caure,
llavors sense ombra de dubte.

Em sé en deute amb la nit,
si em preguntes si estic sola.
Si, ho estic i no he dormit.
Dormir ja no te sentit.

Disposo del temps i faig estada,
als minuts de insomni , als sabors
de la llum i els quaderns de l'era
que queia aquesta nit, o demà.

Em sé en deute amb la nit
per no recordar temps de son,
saber-me lleugera i feta de fusta,
en llavis de color de crit, o mel.

Cremant-me soc udol d'infant,
en solitud sorollets adolescents,
com a dona un punt essencial,
per saber, que m'has descobert.

Em sé en deute amb la nit
pel pes de les parpelles,
i veure a la tauleta un paper escrit:
"Sense tu, res es oblit."

Dedicatòries que no son exactes,
em obrir els ulls i veure't caure.
No, ja no soc la dona d' ahir,
que innocent ,dormia tota la nit.

Em sé en deute amb la nit
per veure la teva ment forçada
en nits que mai han existit,
per ser la seva estimada.

Em sé en deute! Si, es cert!
Em sé en deute !

Ni els ulls que foscos cauen
en les llums que ploren ,
quan miro per sobre l'armari
i em serveixo al miracle.

Em sé en deute amb la nit,
oblidant allò no dit, per no dir,
per estimar.I de tan estimar,
ara soc jo llum sense sentit.